Aquest post va ser publicat originàriament a Va de pares al gener del 2015.
Current mood:
Pares que viviu rodejats de la Frozen-mercadotècnia, no us aixequeu cada dia taral·larejant “Let It Go“? No renteu els plats al ritme de “For The First Time in Forever“? No aneu a la feina al ritme de “Love is an Open Door“?
No m’ho crec.
Però que faríeu si fos així? Què fa un pare o una mare per l’obsessió d’un fill, carn de la teva carn, sang de la teva sang, impostos indirectes inclosos?
La setmana passada parlàvem de vídeos que agradèssin als més petits. Però i els vídeos que protagonitzem amb els més petits?
Doncs hi ha pares que fan això:
Perquè la paternitat, no sé si us ho havien dit mai, és un dels remeis més eficaços per l’antisociabilitat (aquesta paraula probablement NO existeix) i per la vergonya aliena. I a la gent introvertida com jo, això ens va bé.
Ja no parlo només de saludar a la porta de l’escola, de retornar les salutacions al parc o de visitar el chiqui-park sense haver plorat durant deu minuts abans d’arribar.
Parlo de perdre completament el nord:
Jo seria més de donar el meu suport total a la línia que segueix Dicken Schrader amb les seves versions de Depeche Mode casolanes acompanyat dels seus fills. Es fan dir DMK i fan coses com:
Encara que la peça que més m’ha arribat és aquesta, on un pare ajuda a la seva filla petita a passar una nit més tranquil·la, lluny del terrible so dels focs d’artifici que la espanten.
Tot així, a la intempèrie de YouTube.
